Cada dia és una aventura, això està més que clar. Però la
questió es la rellevància que tenen aquestes aventures per a ser explicades...
generalment, la rellevància és baixa i no les solem recordar.
He començat a escriure el post, en un Word el dimecres 14 de
desembre de 2011 a les 19.00h al tren, i el penjaré o bé avui, o un altre dia,
la intenció es acomular les aventures diàries.
Començem per avui: l’aventura de la noia que se li va passar
l’estació i… va haver de baixar a el Clot. I tornar fins a Sant Celoni (era un
MD) per tornar a casa seu i sopar amb el seu xicot.
Així dit sembla una tontería, però ostres… t’ho explico
millor:
Avui he baixat a BCN com cada matí i he tornat a les 15.21 a
Sils, he dinat, i a les 16.32 he anat a Girona a que em prenguin el pèl… i de
tornada, ja agafava el tren desde GRO fins a BCN. Total, quan he trobat un lloc
amb tauleta gran, per asseure’m a l’altra banda del passadis, ja hi havia un
Macbook… i ha set genial.
Era un trist macbook de 13”, i jo… arribo tope cansat (casi
se m’escapa des de Girona) i deixo la maleta tope malament, em trec l’abric… i
bé just 4 minutets despres quan em tranquilitzo, el ritme del cor disminueix, i
tot s’harmonitza de nou… ha arribat el moment. Qui la té mes gran? (la laptop
eh, competia contra una dona…)
PAM! Jo…!
Oh! Quina satisfacció ‘Mac-era’ un macbook de 13” (el seu)
contra un de 15” (el meu)… la cara de la tia, que al inici de veure’m era com
de despreci, despres se li ha quedat com diu en Sheldon al final de la 2na
temporada: ZAS EN TODA LA BOCA! I bé… petit moment de satisfacció! Jijiji –que
vil que sóc, ho sé…-
Total, que enmig d’aquest marc de “competencia” des de el
meu punt de vista… M’has d’entendre..
En diagonal a mí hi tenia una noia que estaba repasant
alguna coseta de la seva carrera (crec que era magisteri, perquè hi havia
nosequè de sintàxi –i no era filologia catalana perquè usava gràfics i demés…
OSEA era magisteri, si més no per a mi- , i com hem dit a l’altra banda del
pasillo, a la taula, la dona del Macbook Pro 13” que havia perdut la meva
batalleta interna.
Tots feiem la nostra, els 3, a la nostra bola, jo repassant
apunts i després mirant un film (Siete Almas –recomanació del Sr. Daban), la
noia del Mac crec miraria una peli perquè vocalitzava coses amb els llavis, i
la meva estimada “protagonista” -i motiu del que escrigui la història- llegint
els seus apunts de Magisteri! ;)
Arribem a Caldes, i avui un fenòmen nou: el tren va dictant
les estacions a les quals para, però no avisa que estem arribant a… tal tal
tal. Arribem a Caldes… el tren no avisa, tot fosc, i notem que para el tren,
doncs per això. Perquè para. Després arribem a Sils, i la pantalleta encara
mencionava la parada de Caldes de Malavella, m’explico?
Osea, erem a Maçanet, i la pantalla encara deia: Caldes,
Sils, Maçanet………
Total, que a eso de les 18.53-18.54h la noia que estava fent
deures, feia uns 3 minuts que havia recullit els seus fulls i demés i veig que
pregunta alguna cosa a la noia del radere (jo estava amb la peli de l’Angel,
tope concentrat). I després… li fa una pregunta a la noia de la batalleta del
Mac… Jo ja, m’extranyo i ja m’havia tret els cascos quan sento la seva
pregunta: -Hem parat a sant celoni?
I cap de nosaltres ho sabia, de fet jo no l’havia ni notat,
i mira que fa temps que viatjo en tren i m’he acostumat a notar les parades…
però mira, se m’havia passat. Total, cap de nosaltres li asseguraba una
resposta clara i contundent de: SI, hem passat Sant Celoni, vs. NO, no hem
passat Sant Celoni.
Començem a argumentar les tres persones a qui la noia havia
fet la pregunta mentre ella anava a una altre persona que estava a l’extrem del
vagó formulant la mateixa qüestió.
Una treia els horaris, la del mac no sabia el què, i jo
argumentava un: -Crec que l’hem passat eh… perquè si va bé son les 18.55h i a
Sant celoni hi arriba en 20minuts des de sils, i sils l’hem passat a les 18:30.
La noia dels horaris donava l’argument de que els horaris
marcaven: Sant Celoni: 18.51h, i defensava que el tren sempre va amb una mica
de retard.
Total, que en un marc de confusió i mogollón de renecs per
part de l’afectada principal… -Que porto 7 anys baixan de Girona-St. Celoni, i
mai m’havia passat això… que es increible… que fuàa.. qe tal… que qual…!
Total, que el noi de l’extrem del vagó salta i diu: EH! Jo
estic mirant el GPS i SÍ ens hem passat SANT CELONI, segons el mòbil estem a
Llinars del Vallès!
Jajajajjajajajajjajajajajajjajajaja tots hem esclatat a
riure…. La noia, jove, molt maca, i pel seu parlar… intueixo que molt de puta
mare, de uns 22 anyets (tot i que jo sempre tiro amunt amb això dels anys, Tu
ja saps, per a mí en Firmie tindria 25 tacos jajajaj) doncs també reia… i nava
diguent que com pot ser… que nosequè…
Clar, la pantalla deia que encara haviem d’arribar a Caldes,
perque també quan erem a St. Celoni deia: Caldes de Malavella, Sils,
Maçanet-Massanes, Sant Celoni…
Doncs bé… aquí la noia ha fet un parell de trucades al xicot
(crec que era el xicot… oooooohhh llàstima!, bé crec que el noi la deu fer
feliç per la qual cosa me n’alegro moltíssim!), als pares…
I ja tots tornem a la nostra bola.
Ja estones després ella planejava com tornar a St. Celoni...
que ho veia un xic complicadot, donat que poques vegades realitzava trajectes
més enllà de la seva parada. El seu Sant Celoni, era el meu Barcelona El Clot
Aragó. Era el seu Senyal de so caiguent per sota de -60dB SPL.
EPÍLEG:
Arribant a el Clot Aragó, hem baixat ella i jo plegats, hem
passat per les maquinetes juntets i apretadets J
J J J J :D :D :D :D :D UUEA
UEA UEA… i al final li dic: -Bé jo surto per aquí…
I la noia, que estava un tant perduda, veig que li canvia la
mirada… i jo afegeixo:
-Ah! Mira, sí, tens taquílles just en aquella direcció, i si
no vols taquilles tens les maquines en la mateixa direcció de les taquilles.
Ens hem dit un ‘adéu.’. ni abraçades, ni petonets, no ens
hem dit els noms, no hem dit que estudiem, no hem dit res de res…. Simplement
lo típic: Criticar una mica la renfe i ja se sap… converses típiquilles.
(oooohhhh…. L L L L
)
Se finí.
Millores: Jo, per acabar de ser
ultra-mega-super-hiper-xupi-guay-CABALLERÓS què menys que acompanyar-la fins a
la taquilla… cosa que no he fet, i podria haver fet donat que no tenia PER A
RES pressa. Inclús m’ha sabut greu, i me’n sap tot escrivint aquestes linies…
Un trajecte divertit eh? Jijiji
Tot això ha succeït el dimecres 14 Des. de 2011, i estic
acabant d’escriure a les 21.37, altra cop al tren de retorn a casa.
PD: Un dia molt interessant! :P Tot prospera!!
