Jo i l'altre part de mí té una missió en comú que tracta de perdre pes.
Va per mí, tot el que faci, és evident que va per a mí.
Si em suicido, sóc jo el que mor, no el veí. Si caus, la trompada va per a tú, no per el del cantó. És cert, però que si el del cantó cau, i et fa caure a tú, la seva trompada va pels dos, i és una putada allò que de tan en quant s'escolta per la ràdio-televisió-mitjans escrits, de: Un accident de 1 vehicle que en un revolt s'ha sortit, el conductor anava begut i ha sortit il·lès però l'acompanyant ha perdut la vida.
Quan escolto aquests tipus de noticies, tinc un sentiment de ràbia pel que mor i no tenia cap tipus de culpa, però amb la ment freda, també penso que la culpa és de l'altre pel fet de pujar al cotxe -per exemple- sabent que el conductor va begut...
En fi, el que jo faig sobre el meu físic, va per a mí, i per a ningú més.
O això es el que em pensava.
Arriba un punt en el qual et planteges de donar un parell de passos en endevant amb una persona -encara que sàpigues que no faràs ni mig pas que ja t'hauran dit que no- però el fet de pensar-ho... doncs si som sincers: evidentment ho penses! Qui no ho fa?
I en aquestes reflexions, te n'adones de que el teu físic importa. Bastant. Ja que tú t'hauras d'empassar el físic de l'altre, però esque l'altre haurà d'empassar-se el teu. Evidentment jo estic superdisposat a empassar-me el físic d'aquella persona de molt bon veure, però resulta que tú no tant, i per l'altre persona potser no està disposat a fer-ho.
La vida 'en parella', o el fet d'estar una mica més lligat que la simple amistat amb una persona, implica certes coses que s'han d'acceptar l'un de l'altre.
SORPRESA!!
Aquí entra en joc tot, lo emocional, lo 'psíquic' i el físic esclar!
Jo, no em fixo en el físic, però puc dir que de fet, el que li falla a la noia, és la cara. I el cos, doncs és normal, ni molt bé, ni molt malament. Però m'agrada el seu somriure, els seus ulls... simplement m'agrada.
M'agrada la seva manera de fer, les seves maneres... Si l'agafes al complet, te la quedes de per vida. O si més no... es el que més val de tot el que t'envolta de moment.
Per a mí, el més important és la persona. Però si a sobre li fots un cos bonic, unes companyies agradables, etc etc... fa que t'hi vulguis llençar.
Però, per a mí llençar-se no és clavar-li un petó. Significaria, fer-li despertar en ella ganes de que me'l clavés ella a mí el petó.
Vaig aconseguir fa molt i molt poc, una escapada amb ella a la capital de província, tot sigui dit, per a veure un concert d'una amiga nostra. La cosa va anar bastant senzilleta... ens vam explicar els mutus plans del cap de setmana, i en els seus plans hi havia aquest concert, i doncs m'hi vaig interessar, ella em va dir que hi anés, i jo em vaig agafar a les seves paraules. Vaig manegar-m'ho per tal de que hi anéssim amb tren, i crear un espai de la jornada on estiguessim sols.
Va ser rar, ens explicavem coses del dia a dia, sobretot del seu dia a dia. Jo l'escoltava, i es que les seves paraules... ;-)
El concert fantàstic! Va ser una passada!! A més m'hi vaig trobar altra gent que conec... osigui que va ser molt positiu. No només va ser una escapada amb ella.
Objectiu aconseguit; tenir un temps per poder mantenir una conversa cara a cara, no per un xat.
Neutre, ni positiu, ni negatiu...! El que m'ha fet molta gràcia han estat les reaccions d'aquest fet.
I esque aquesta noia, té un germà que és amic meu. I avui mateix aquest ha estat una mica diferent amb mí, si més no això es el que he notat jo... Sense motiu, em va publicar al meu perfil del CaraLlibre una frase que em va fer molta gràcia:
'Perdre pes, tenir fama, guanyar diners.'
M'ho puc pendre com un manual de 'Com construir-me la bona vida a partir d'aquest moment'.
I esque és com si el seu germà em donés la formula per tenir més possibilitats d'aconseguir el que vull aconseguir. Aquests dies hi he estat pensant un xic més de lo normal, i no només per a la noia, si no per a mí i les futures noies que vindrán -o no-.
Avui l'he vist, com cada dia per aquests mesos, i al acabar una classe, m'ha vingut per darrere i m'ha abraçat... així, perquè si. Llavors ha fet que li expliqui coses sobre com va anar amb la seva germana ahir -evidentment amb preguntes indirectes, però que en la seva contestació havia de parlar sobre el tema..- i ha estat una mica violent. Si més no, així es com jo m'ho he pres... violent potser no, però se'm feia molt estrany.
Hi he pensat durant uns instants, i finalment he arribat a la conclusió de que em donava una espècie de 'fes el que vulguis eeh! a mi més indiferent', ja que ell evidentment no interfereix en la vida de la seva germana i no n'ha de fer res... La veritat, es que l'escena m'ha agradat i tot.
Doncs bé, la germaneta... continua igual... sense fer res en especial, i crec que les meves intencions es veuen una mica de lluny, i la noia em parla. Com t'ho prens això?
Simplement no m'ho prenc, no vull arribar a cap conclusió d'aquesta manera, m'agraden molt les coses clares, perquè llavors passa el que no t'agrada que passi: CONFUSIONS.
'Perdre pes, tenir fama, guanyar diners.'
Aquest tiu és subnormal -diria el meu millor amic-.
Penso que tot va per a mí, i per als altres, en aquest món no hi visc tot sol, he de donar bona imatge... i això fa 17 anys que m'esta costant.
Es hora de posar-hi remei... no?
