Avui, ha estat l'aniversari de una persona especial; La noia de l'anterior post.
I he vist crec per 2n cop (el primer va ser fa molt i molt de temps), que per a ella, no som res. Sóm coneguts... ! ;-)
És genial, i no, no és ironia.
El fet d'afirmar que tot és relatiu... és una cosa que hem fet tots, pero ens hem parat mai a pensar què vol dir la frase?
En menys de 2h de marge, m'han passat dos coses les quals són 'blanc i negre' a la vegada.
La primera:
La professora que ens feia classe, ha sortit un moment, comque li tinc 'confiança', no m'ho he pensat 2 cops per aixecar-me de la cadira i sortir al passadís. A la classe del cantó la professora escridassava l'alumnat de l'aula.. i jo molt atent... escoltava.
Fins aquí de dolent no hi ha res, de bò, quasi que tampoc.
Ha estat mes tard, quan he entrat a la meva aula, i he cridat de la mateixa manera que cridava la professora que escridassava els alumnes. Donat que ells feien examen i estaven en silenci ( i jo això ho sabia) s'ha sentit absolutament tot.
S'ha sentit com imitava -no de mala fe- l'escridassada que moments abans ella efectuava. Jo n'era conscient.
Quan ho he fet, pensava que passaria completament de mí. Que les meves paraules li entrarien per una orella i li sortirien per l'altre.
No ha estat així. Suposo que si ella hagués estat sola, i m'hagues sentit dir això, potser si no li hauria suposat res, però estava davant d'una classe. Crec que aquest fet l'ha condicionat.
Tot i així després he anat a parlar amb ella. I he vist que no només ha estat el factor del 'public', que escric en la linia de sobre, si no que ha estat una questió de valors.
'De tú no m'ho esperava això!'
D'un altre noi, potser si, o no, qui sap? Però de mi, m'ha afirmat que no s'ho esperava. I m'ho ha dit com si l'hagués decepcionat.
Ella per a mí no significa res, una professora que percert a mí no em fa classes. Simplement em limito a saludar-la pel passadís si la trobo i prou.
Jo per a ella suposo que tampoc, però em veuria bon nano, i ... l'he decepecionat, em valorava més positiu del que jo li he demostrat ser.
Questió de valors.
Sempre passa amb altres afers, farà una setmana, em va venir la meva millor amiga, Laura, a casa fer un videomuntatge, que ella pobreta no en sap... (o no en vol saber..) i la noia estava engoixada, i se'm va posar a plorar. D'una banda entenia perquè ho feia, però de l'altre jo no ho sabia -ni tampoc ho sé- valorar de la mateixa manera que ella, i ...
Tot és relatiu..
Molts cops el meu amic, el senyor independentista, m'explica coses, i jo no li donc la importancia que es mereixen... perquè simplement no les valoro tal i com ell les valora. (Aprofito per demanar-te disculpes noi!)
El segon cas, es el de la noia que avui fa anys:
L'he anat a felicitar en persona, i... a part del com estàs etc etc.. m'ha començat a explicar el que em va explicar fa 2 dies quan vam quedar per anar plegats a un concert del conservatori.
Ella, no s'enrecorda del que vam parlar aquell dia, no li és important.
Evidentment, jo recordo també el que m'interessa recordar, i recordo la conversa que vam tenir, perquè per a mí, va ser important.
Per a ella, no.
That's all:
Una questió de valors...
