Banda sonora per llegir aquesta entrada:
http://www.youtube.com/watch?v=-gLwf6fCTUs (Clair de lune - Debussy) I escoltar-la mentre flueix la lectura...
Booon diaaaa grabuu!!!!, se que és el teu aniversari, i per això et felicitaré: PER MOLTS ANYSS FRIEEEEND!!!!!, suposo que ens veurem aviat, i per això no m'entristeixo, se que et podré convidar a un kebab i que t'abraçaré per desitjarte que ara que has entrat a l'edat adultaa, i que per fi miraràs a la vida, com l'home adult i responsable que ets, te n'ensurtiràs de tot el que et proposis. El que estudies és lo teu, tens il·lusió pel que fas, i també talent, que més es pot demanar???? jajaj, nomes et demano, que quan portis la teva emisora de ràdio lúdica i musical, que em dediquis algún dia una canço buenooo, ens veurem aviaat,, cuidaaat mooolt kraak!!!
Gemma SMS:
Felicitats toni! :D qe ncara no tinc intrnet:( Bnu dncs q disfrutis mlt dls 18!! Xfiin!!^^va! Ja et regalaré una madalena (H)
Mltes felicitats titu!:) gemma
Trucades:
Cristie
Aria&Laura
Persones:
Sandra
Ignacio
Andrea
Maite
Oriol...
SAE Collegues..!
Facebook:
En contava el gestor de notificacions... prop de 200 (180 llargues)
Facebook:
En contava el gestor de notificacions... prop de 200 (180 llargues)
_____________________________
Els meus pares son un xic distants amb mí, però no per a res, són així. Sobretot el meu pare, no ho mostra però evidentment té una gran cura de mi.
Fora de casa sóc -generalment- molt més simpàtic, agradable, rialler i demés... que no pas entre els meus pares.
Crec, deuen ser coses de l'edat. Adolescència, no?
Bé... l'any passat el meu aniversari fou tràgic, havia mort feia 3 dies (6 novembre.) el meu cosí Gerard. Per a mí... no va ser un grau trauma la perdua, si no la reacció dels familiars. Jo per consequències de la vida no hi havia tingut gaire relació i no sabia molt bé d'on baixaven els tiros.
Fill, del meu tio el perruquer Joan.
En consequència, casi que al meu pare se li passa el meu aniversari. Ho vaig entendre... però tot i així...
Avui... no se n'ha pas oblidat ni de bon tros! Però he marxat de casa d'hora i... dormia, quan he arribat ell treballava en el torn de tardes de la fàbrica. Ha arribat a casa a les 22:30h. M'ha felicitat... i ha anat al sofà fins que arribés ma mare per sopar.
No he sopat amb ells donat que ja ho havia fet prèviament... però hem celebrat plegats les postres.
Hem brindat... ara ja puc beure legalment jejej! I bé, arribats a aquest punt, hem menjat el pastís que han anat a comprar pel matí, mentre era a bcn i després hem comentat el nostre dia... i ell ha dit:
-Avui li he dit a una dona que treballa amb mí, que el meu fillet feia 18 anys!
Ho ha dit amb un to molt sincer, molt d'ell, i enmascarat en broma. Sobretot, ho ha dit, amb orgull. I això... m'ha fet emocionar molt.
I després ha llançat un parell de comentaris sobre el dia del meu naixement, tot el que van patir ell i ma mare, perquè.... Jo vaig néixer mort.
Vaig néixer sense respirar.
Ell ha afegit després:
- I mira'l ara! 18 anys..!
En aquest moment, m'he ficat al seu lloc, i bé també al de ma mare i... ha de ser molt maco veure al teu fill fer anys, veure com creix...
I per a mí és molt bonic veure com vas creixent...
-Hi havia un conte que deia així:
Un nen, volia veure el seu canvi d'edat. Així que es posava mesos abans a la seva data d'aniversari davant del mirall una estona, per veure si canviava alguna cosa. Inclús els dies d'abans i després del seu aniversari s'hi pasava encara més temps davant del mirall, aveure què canviava.
No canviava res.
El nano decepcionat perquè no creixia... va desistir... i quan va passar més temps va veure que si que canviava, però comque ell en el fons s'aguantava cada dia, es veia cada dia... no ho notava.-
Avui just ho pensava, pensava el que ja varis cops havia pensat sobre el canvi del BTX-ESO-Primària a l'Institut-Escola S.Espriu de Vidreres a SAE Institute, amb un denominador comú: INSTITUT jejeje, però conceptes totalment diferents.
I també l'època de primaria, avui he anat a casa els meus tios d'aqui de vidreres i el meu cosí, en Jordi (el gran)... fa 4t, i feia deures.. i estava moltes per haver de cada dia fer deures.
I aquí també m'he posat "melancolic". A en Jordi els seus pares li estan cada dia a sobre perquè facin deures. Els meus pares, en el seu moment, amb ma mare fent mercats, el meu pare treballant a la fàbrica i els dies de festa fent mercats també... no hi havia temps per ajudar-me a fer deures.
No vaig tenir mai cap mancança de res, anava amb una professora particular la Mireia, després amb un altra la Roser, i per últim amb l'Adolf.
Aquests m'ajudaven en una cosa que els pares també m'hi podrien ajudar, pero no feien perque no podien.
D'alguna manera hi he trobat aquesta distància, però... de l'altra puc fer el que faig, i visc on visc, perquè anteriorment, els meus pares han treballat molt i molt dur, i a sobre m'han mantingut amb tot el que he volgut i més.
__
L'últim brindis que hem fet ha set: Perque en celebris molt més i perquè ho veiem!
A mí, tot això del "i perquè ho veiem" només de pensar-ho em fa plorar. Davant seu evidenment no, però ara sí.
Que demani un desig! Que demani un desig!:
Sóc Feliç, sé que els meus pares saben que sóc feliç i que no em manca res si ho penses bé...
Però hi ha una cosa que si que manca: El meu futur professional.
El meu pare no hi confia gaire... M'agradaria trobar un bon lloc de feina, ja sigui dura o no... però sobretot que m'agradi i que em permeti dur una vida similar a la que han dut els meus pares i si pot ser amb més temps pels meus fills millor per a ells i per a mí. I que els meus pares ho vegin. Que morin. Però que vegin que estic bé. Els vull mostrar, d'alguna manera, que han fet bé la seva "feina". Saps?
Nose, això es el meu desig i crec que el compartiria molta gent aquest tipus de desig.
____________________________________
Sempre que penso en això de, i si jo morís? i si els del meu voltant, els amics.. morissin? i si els pares i familia més pròxima morís?
El final de Toy Story 3, em va fer plorar.
La convinació de música i pensaments dins el meu cap, fan sortir les llàgrimes.
En aquest final que Andy deixa enrere els seus Toys, en Woody, en Bus Lightyear... -HASTA EL INFINITO I MÁS ALLÁ!- per ell anar a la universitat.
Nose, ho personifico, amb els meus pares... amb els meus amics, amb l'estima que els hi tinc en definitiva "als meus".
D'altra banda l'Andy a part de deixar enerere a les seves joguines, els hi deixa a la filla petita d'una veina que sempre juga amb ninos diversos, tal i com ell feia de petit.
I ell també s'emociona, però d'altra banda sap que els seus joguets estaran ben cuidats, perquè aquella nena petita, se'ls comença a estimar també, com ell.
Semblo boig, però reflexionem-hi un moment.
Dos.
Tres.
;)
Felicitats Toni.
He gastat 5 kleenex.
M'ha fet molta ilusió el comentari d'en Pol. Sobretot vinguent d'ell... ;) (Suposo que d'alguna manera inconscient ens tenim una estima mutua molt gran, ja que jo... m'hi he parat a reflexionar i de fet, pel seu aniversari li vaig fer tota una cançó! Cutre -si- però li ho vaig fer.)
No m'esperava l'SMS de la Gemma.
Al igual que tampoc m'esperava cap trucada.
Moments Laura -però en serio eh!-
Us estimo -o algo aixís- molt a tots, encara que gairabé mai ho demostri o ho demostri poquet o no ho sàpiga demostrar. Suposo que tal i com el meu pare m'ha sorprès amb el comentari que li ha fet a la seva companya de feina plè d'orgull, tot i que a mi poques vegades el vegi aquest orgull. Com a mínim sé que hi és!
Som tots molt afortunats, i avui al final del dia, fent les postres amb els meus pares, he entès aquells comentaris que no entenia gaire fins ara: "Disfruta del teu dia!".
El meu dia...
Aix...
Fora de casa sóc -generalment- molt més simpàtic, agradable, rialler i demés... que no pas entre els meus pares.
Crec, deuen ser coses de l'edat. Adolescència, no?
Bé... l'any passat el meu aniversari fou tràgic, havia mort feia 3 dies (6 novembre.) el meu cosí Gerard. Per a mí... no va ser un grau trauma la perdua, si no la reacció dels familiars. Jo per consequències de la vida no hi havia tingut gaire relació i no sabia molt bé d'on baixaven els tiros.
Fill, del meu tio el perruquer Joan.
En consequència, casi que al meu pare se li passa el meu aniversari. Ho vaig entendre... però tot i així...
Avui... no se n'ha pas oblidat ni de bon tros! Però he marxat de casa d'hora i... dormia, quan he arribat ell treballava en el torn de tardes de la fàbrica. Ha arribat a casa a les 22:30h. M'ha felicitat... i ha anat al sofà fins que arribés ma mare per sopar.
No he sopat amb ells donat que ja ho havia fet prèviament... però hem celebrat plegats les postres.
Hem brindat... ara ja puc beure legalment jejej! I bé, arribats a aquest punt, hem menjat el pastís que han anat a comprar pel matí, mentre era a bcn i després hem comentat el nostre dia... i ell ha dit:
-Avui li he dit a una dona que treballa amb mí, que el meu fillet feia 18 anys!
Ho ha dit amb un to molt sincer, molt d'ell, i enmascarat en broma. Sobretot, ho ha dit, amb orgull. I això... m'ha fet emocionar molt.
I després ha llançat un parell de comentaris sobre el dia del meu naixement, tot el que van patir ell i ma mare, perquè.... Jo vaig néixer mort.
Vaig néixer sense respirar.
Ell ha afegit després:
- I mira'l ara! 18 anys..!
En aquest moment, m'he ficat al seu lloc, i bé també al de ma mare i... ha de ser molt maco veure al teu fill fer anys, veure com creix...
I per a mí és molt bonic veure com vas creixent...
-Hi havia un conte que deia així:
Un nen, volia veure el seu canvi d'edat. Així que es posava mesos abans a la seva data d'aniversari davant del mirall una estona, per veure si canviava alguna cosa. Inclús els dies d'abans i després del seu aniversari s'hi pasava encara més temps davant del mirall, aveure què canviava.
No canviava res.
El nano decepcionat perquè no creixia... va desistir... i quan va passar més temps va veure que si que canviava, però comque ell en el fons s'aguantava cada dia, es veia cada dia... no ho notava.-
Avui just ho pensava, pensava el que ja varis cops havia pensat sobre el canvi del BTX-ESO-Primària a l'Institut-Escola S.Espriu de Vidreres a SAE Institute, amb un denominador comú: INSTITUT jejeje, però conceptes totalment diferents.
I també l'època de primaria, avui he anat a casa els meus tios d'aqui de vidreres i el meu cosí, en Jordi (el gran)... fa 4t, i feia deures.. i estava moltes per haver de cada dia fer deures.
I aquí també m'he posat "melancolic". A en Jordi els seus pares li estan cada dia a sobre perquè facin deures. Els meus pares, en el seu moment, amb ma mare fent mercats, el meu pare treballant a la fàbrica i els dies de festa fent mercats també... no hi havia temps per ajudar-me a fer deures.
No vaig tenir mai cap mancança de res, anava amb una professora particular la Mireia, després amb un altra la Roser, i per últim amb l'Adolf.
Aquests m'ajudaven en una cosa que els pares també m'hi podrien ajudar, pero no feien perque no podien.
D'alguna manera hi he trobat aquesta distància, però... de l'altra puc fer el que faig, i visc on visc, perquè anteriorment, els meus pares han treballat molt i molt dur, i a sobre m'han mantingut amb tot el que he volgut i més.
__
L'últim brindis que hem fet ha set: Perque en celebris molt més i perquè ho veiem!
A mí, tot això del "i perquè ho veiem" només de pensar-ho em fa plorar. Davant seu evidenment no, però ara sí.
Que demani un desig! Que demani un desig!:
Sóc Feliç, sé que els meus pares saben que sóc feliç i que no em manca res si ho penses bé...
Però hi ha una cosa que si que manca: El meu futur professional.
El meu pare no hi confia gaire... M'agradaria trobar un bon lloc de feina, ja sigui dura o no... però sobretot que m'agradi i que em permeti dur una vida similar a la que han dut els meus pares i si pot ser amb més temps pels meus fills millor per a ells i per a mí. I que els meus pares ho vegin. Que morin. Però que vegin que estic bé. Els vull mostrar, d'alguna manera, que han fet bé la seva "feina". Saps?
Nose, això es el meu desig i crec que el compartiria molta gent aquest tipus de desig.
____________________________________
Sempre que penso en això de, i si jo morís? i si els del meu voltant, els amics.. morissin? i si els pares i familia més pròxima morís?
El final de Toy Story 3, em va fer plorar.
La convinació de música i pensaments dins el meu cap, fan sortir les llàgrimes.
En aquest final que Andy deixa enrere els seus Toys, en Woody, en Bus Lightyear... -HASTA EL INFINITO I MÁS ALLÁ!- per ell anar a la universitat.
Nose, ho personifico, amb els meus pares... amb els meus amics, amb l'estima que els hi tinc en definitiva "als meus".
D'altra banda l'Andy a part de deixar enerere a les seves joguines, els hi deixa a la filla petita d'una veina que sempre juga amb ninos diversos, tal i com ell feia de petit.
I ell també s'emociona, però d'altra banda sap que els seus joguets estaran ben cuidats, perquè aquella nena petita, se'ls comença a estimar també, com ell.
Semblo boig, però reflexionem-hi un moment.
Dos.
Tres.
;)
Felicitats Toni.
___________________________________________________________________________
He gastat 5 kleenex.
M'ha fet molta ilusió el comentari d'en Pol. Sobretot vinguent d'ell... ;) (Suposo que d'alguna manera inconscient ens tenim una estima mutua molt gran, ja que jo... m'hi he parat a reflexionar i de fet, pel seu aniversari li vaig fer tota una cançó! Cutre -si- però li ho vaig fer.)
No m'esperava l'SMS de la Gemma.
Al igual que tampoc m'esperava cap trucada.
Moments Laura -però en serio eh!-
Us estimo -o algo aixís- molt a tots, encara que gairabé mai ho demostri o ho demostri poquet o no ho sàpiga demostrar. Suposo que tal i com el meu pare m'ha sorprès amb el comentari que li ha fet a la seva companya de feina plè d'orgull, tot i que a mi poques vegades el vegi aquest orgull. Com a mínim sé que hi és!
Som tots molt afortunats, i avui al final del dia, fent les postres amb els meus pares, he entès aquells comentaris que no entenia gaire fins ara: "Disfruta del teu dia!".
El meu dia...
Aix...
