T'estime, T'estimo, T'estim

La cançó no m'entusiasme molt, però bé... Tant se val!


És dissabte, 28 de maig... El dia 26 em van donar les notes. I sí, Tinc el Batxillerat Tècnic aprovat!


Estic molt content, una part de mi no s'esperava treure's el batxillerat ara al maig, si no fer-ho al juny. I L'altra part de mí esperava que ja el tingués ara. 


La part petita, ha triomfat! :) Un 20% ha triomfat sobre el 80% restant. 


Un geni? No... simplement 2 dies estudiant com mai he estudiat...!


La nota.. queda una nota bastant cutre; un 5.63 de mitjana global de tot el BTX. Però d'altra banda estic content, perquè no vol dir que no m'hagi enterat de res, si no que no m'he esforçat..! Una nota no et defineix, per a res! No diu si ets bona o mala persona, si ets un triomfador o un perdedor. Tots som triomfadors, només ens ho hem de creure!


I aquí és on jo fallo.


Com pot ser que un nen gilipolles i siguent un capullo integral aconsegueixi en 1 setmana el que jo no aconseugeixo en molt de temps? 


Pit i collons. Com diu en Codina.. Quina peça aquest! jajajaj


Ahir, vaig tornar a parlar amb ella, vam parlar sobre un projecte que hem de fer plegats, i de pas, em va posar al dia sobre els seus asumptes. 


-Un noi que ha de triar entre ella i una altre -que no tenen res a veure, no s'assemblen en res les dos noies- 
-Un noi que es un capullo que li demana rollo i ella li'n dona. 


El primer, va sorgir a la disco tot i que ella si que sent algo per ell. Això ho entenc. D'altra banda no entenc el que pretén aconseguir el noi. Esta entre 2 noies, ella i una altre. Jo ... em quedava amb ella! SENSDUBTE! I a sobre ella l'estima... bé, estimar es una paraula que amaga molt de poder, deixem-ho en que li agrada. 


El segon cas, va sorgir mentre ella estava en procés de colonització de la boca del primer cas, doncs comque no ho aconseguia, com que en tenia un que picava la porta, doncs va decidir obrir-li. 


Em va explicar -i em va semblar molt interessant- que havien quedat una tarda per veure's i parlar. El nano ja volia follar-se-la, i ella per sort, és conscient com per entendre que no perdrà la seua virginitat d'una manera tant superficial... Però el nano llavors es conformava amb liar-se. Ella tampoc volia.


Així doncs... van quedar, però no es van liar. Es van mossegar. 


Perdó, el noi la va mossegar, ella llavors s'hi va tornar. 


Contextualitzem:


-Una tarda de diumenge... jo quedo amb una noia de molt bon veure, i entre que parlem arribem al punt que li mossego el coll. La nana s'hi torna...


La nena es tonta o que? No s'hi vol liar però sí que es mosseguen mutuament?? Al·lucino. 


No per gelus ni res, sols que.. cagum la puta! Que rematin l'assumpte no? Ostia no se! Hi ha 2 maneres de fer:


1. Fer les coses.
2. Fer les coses bé. 


Es molt important entendre aquesta diferència a la vida. Jo ho estic intentant aprendre donat que no en sóc un expert!


D'altra banda al·lucino amb aquesta noia, perquè .... jo no ho vaig fer (però confesso, que ho hagués volgut fer), però un company li va enviar desde el meu mobil, el titol d'aquesta entrada. 


Jo ja que hi erem, per tal de 'Fer les coses bé', li vaig enviar un segon SMS dient: 'I tu?' 


No l'ha contestat, ni de conya, no hem parlat ella i jo sobre l'assumpte, em tracta com sempre. Pensava que si més no cara a cara estaria un pèl més distant o no ho se...


No he notat cap canvi, i jo aquestes coses  les solc notar! Amb l'estoca ho veia clarament, la pava es va pensar -i que en el fons tenia un xic de raó- que m'agradava... i des d'aquell moment... va estar bastant MOLT més distant que mai.. i avui dia encara ho esta! :) 


Tot i que ja no tant! jejjeje




En fi... Serà hora de passar pagina? 


M'agradarà desenvolupar aquest projecte amb ella. Perquè es una noia, i aporta una visió diferent, i de pas... és molt dur ser creador de qualssevol cosa. Fer-ho sol no ajuda GENS. Ho dic per experiència. I ella potser em donaria un cop de mà. 


Ara ja sí, l'any que vé.. uff! nono. a l'octubre d'aquest any començaré un cicle molt important a la meva vida. Que serà la meva formació com a professional en el sector de la producció musical. Audio Production. 


Em regalaràn una MacBook Pro... (((: Treballar amb aquesta eina veig a venir que serà tant fantàstic...! Adéu al Windows 7 i diverses pollades! 


VISCA MACHINTOSH!  


En el fons estic molt i molt content. Però que molt, eh?! 


A més, sembla ser que aquest estiu tindré feina... Aviam si és veritat, perquè la persona la qual m'ho proposa... és una noia -de 25 anyets..- que sempre diu molt, però alhora de fer... ho fa, però no tant exagerat com deia ella. 


O potser ni ho fa!


Tot i que m'agrada molt tot el que fa, el com ho fa.. el com ho diu...! És genial! 


Si tot va bé i compleix amb la seva paraula -que a vegades això costa-, el mes de Juliol, tindré feina fent música per a nens petits! :))


I a sobre serem unes 3 persones, ella, jo i una altre noia la qual també em cau super bé!


Esque de fet, no tinc cap motiu per ser infeliç, la noia no em preocupa... Però si em preocupa el fet de trobar algú especial amb qui compratir coses.  Però saps què passa? 


Aquest algú ja els tens, els amics. I s'han de cuidar! :) Avui li deia al meu trainer de tennis: Saps? Has d'intentar donar el millor de tú i quan siguis ho donguis focalitzar-ho tot en una persona, una dona. Llavons es quan estaràs en el nirvana! -o com es digui xd-


Sóc feliç i intento donar el millor de mí! Tot i que a vegades no me'n surto, o potser penso que ho faig, però en realitat no és així... En fí, m'agradaria fer feliç a algú. Crec que això és l'estima, l'amor. El fet de fer feliç a la gent que t'envolta amb el teu 'amor' la teva 'felicitat'....


Son conceptes simples, però si t'hi fixes el concepte més simple es el que més costa de definir i/o entendre. 


- T'estime, t'estimo, t'estim
- I tu? 

Just for Laughs.

És estiu, hem quedat. L'he convidat a casa, estem sols, no hi han els pares. Són les 6 de la tarda, decidim mirar una película.... Ens ho passem d'allò més bé, sóm feliços els dos. 


Són les 20h, ha acabat la pelicula, decidim sortir a donar un passeig per darrere de casa, pel parc. Anem agafats de la mà, ens mirem... Passa el temps, i es fa fosc, decidim tornar a casa, per a sopar. Sopem amanida i fruita,seguidament ella va al lavabo, jo de mentres recullo la cuina... encenc un parell d'espelmes, tanco tots els llums i encenc la llum del fons de la piscina. Ella surt, porta un pantalo estil 'short' i una samarreta; a sota el banyador. Ve cap a mí, m'abraça... ens treiem la roba i saltem plegats a la piscina! 


Des de allà dins, estem plegats, asseguts a les escales, nedant.. relaxant-nos, fent-nos petons.. M'explica les coses que ha fet els 2 ultims dies i abans de venir, jo faig el mateix... conversem sobre els amics, i sobre nosaltres... el que pensava jo d'ella, el que ella pensava que mi... 


Fantàstic. Es hora d'anar a dormir. Ens donem una duxa ràpida per netejar-nos de la sal de la piscina i pujem a dalt a la meva habitació. 


Ens adormim, estem abraçats... 


Son les 09h del matí, ella s'havia despertat, llegia un llibre, jo, obro els ulls veig les seves cames i miro amunt, veig la seva cara, el seu somriure. Es increible. Com pot tenir un somriure tan bonic? L'única cosa que se m'acut fer, es donar-li un petó, i dir-li: Bon Dia. 




Aconseguir això, serà un triomf. Són aquestes coses les que jo valoro d'una noia, el fet de poder estar amb ella sense que ens matem mutuament, per més bona que estigui una tia, si no és capaç de tenir una conversa normal per a tú, de que serveix el cos? 


Haurem de seguir buscant la noia adecuada. És una mica, bastant, dur quan te n'adones de que la noia que tu pensaves que era l'adequada, resulta no ser-ho. O que és l'adequada, però no per a tú, si no per a un altre. 


No m'he d'enganyar, un altre noi, l'estimarà, i ho farà com cal. O si més no això espero.


Jo si vull, l'any que vé me'n vaig a Barcelona, a estudiar allò que més m'agrada, perquè tinc la sort de tenir uns pares collonuts, que treballen com negres, perque jo ara pugui escriure 'reflexions' en un blog amb un nom patètic. 


Jo he de seguir buscant aquesta noia, perquè encara no l'he trobat. Només he trobat una amiga més. Amiga, sense dret a res més. 


Un afer interessant, és que m'ho faig tot de tal manera que encara no he aconseguit que em nomeni pel meu nom. Sempre ho fa pel meu cognom... (que ja ha esdevingut com un nou nom...).


Sempre em quedaré amb la seguent intriga:


Hi ha coses que es noten a simple vista... Lo meu, podria ser un exemple, no se si es veuria a 100 anys llum o hauries d'estar més a prop, però es evident que es veu. Llavors la noia sap algo sobre la meva condició... i tot i així em segueix parlant... Seré el senyor Jhose: Por qué?


La veritat, es que sóc jo que vull pensar que hi ha un 'perquè' al darrere. En realitat, per a ella, només hi ha amistat.


Amistat. Quant t'estimes aquesta paraula.. i quant la odies a vegades... 




Just for laughs, Gags. 


Com sempre: La clau, és dins meu. No depèn d'ella, si no de mí. M'hauré d'espavilar. Trobaré una altre 'Ella'. N'estic convençut. Sobretot, si la meva idea es anar a residir a un altre lloc. Capacitat d'adaptació.

No m'ha fet mal.

Avui fare moltissimes faltes ortografiques donat que no disposo d'accents en aquest teclat d'ordinador. (Es un model d'Estats Units, i el teclat es d'alla)

La noia dels meus somnis, per definr-la d'alguna manera, ahir va anar a la discoteca... per primer cop. 

S'ha liat amb 'un' tal i com m'ha afirmat fara poc mes d'una hora. 

Parlavem pel xat, quan m'ho ha dit. Sabia que aixo algun moment o altre havia de passar. No m'ha fet mal. Pensava que quan arribes aquest moment, m'emocionaria. No ha estat així. És més, tenia curiositat per com havia anat... qui havia estat... Encara no ho sé, ha hagut de marxar. 

Avui he dinat amb el meu millor amic... fa 18 anys que ens coneixem, és el primer cop que faig un àpat a casa seu. Ha estat interessant.

He arreglat el problema dels accents.

La questió es que vull parlar sobre l'amor, o el que crec que és l'amor, donat que no en soc un expert. 

Si vingués la noia dels meus somnis i em digués: T'estimo. Vols sortir amb mí?

M'ho pensaria moltíssim abans de acceptar. O potser diria que sí, però despres em menjaria el cap amb PROs i CONTRAs. 

Tinc por, no d'estimar, si no de ser ferit. Es per aquest motiu el qual no m'atreveixo a estimar a algú. El que faig és obsessionar-me o encapritxar-me, o no sé com dir-ho. 

Autoestima, sembla que en tingui... però la veritat, no és pas així. No m'agradaria fer-me un petó a mí. Perquè a una altre persona si? Perquè ella voldria fer-me un petó? Jo a ella cap problema, però ella a mí? Es complicat. El meu problema té dos solucions: arreglar-ho o acceptar-ho. 

Acceptar-ho és una derrota.

Arreglar-ho és un triomf. 

No vull que em facin mal, no vull estimar. Ella és una noia com cal, i molt maca... no hi tinc res a fer. El que si que puc fer es desitjar des del fons del meu cor i amb totes les meves forces, que no li facin mal, perquè no s'ho mereix. 

És divertit. Però com dic... no m'ha fet mal el fet de saber que s'ha liat amb un noi.

Una questió de valors...

Avui, ha estat l'aniversari de una persona especial; La noia de l'anterior post.

I he vist crec per 2n cop (el primer va ser fa molt i molt de temps), que per a ella, no som res. Sóm coneguts... ! ;-)

És genial, i no, no és ironia.

El fet d'afirmar que tot és relatiu... és una cosa que hem fet tots, pero ens hem parat mai a pensar què vol dir la frase?

En menys de 2h de marge, m'han passat dos coses les quals són 'blanc i negre' a la vegada.

La primera:

La professora que ens feia classe, ha sortit un moment, comque li tinc 'confiança', no m'ho he pensat 2 cops per aixecar-me de la cadira i sortir al passadís. A la classe del cantó la professora escridassava l'alumnat de l'aula.. i jo molt atent... escoltava.

Fins aquí de dolent no hi ha res, de bò, quasi que tampoc.

Ha estat mes tard, quan he entrat a la meva aula, i he cridat de la mateixa manera que cridava la professora que escridassava els alumnes. Donat que ells feien examen i estaven en silenci ( i jo això ho sabia) s'ha sentit absolutament tot.

S'ha sentit com imitava -no de mala fe- l'escridassada que moments abans ella efectuava. Jo n'era conscient.

Quan ho he fet, pensava que passaria completament de mí. Que les meves paraules li entrarien per una orella i li sortirien per l'altre.

No ha estat així. Suposo que si ella hagués estat sola, i m'hagues sentit dir això, potser si no li hauria suposat res, però estava davant d'una classe. Crec que aquest fet l'ha condicionat.

Tot i així després he anat a parlar amb ella. I he vist que no només ha estat el factor del 'public', que escric en la linia de sobre, si no que ha estat una questió de valors.

'De tú no m'ho esperava això!'

D'un altre noi, potser si, o no, qui sap? Però de mi, m'ha afirmat que no s'ho esperava. I m'ho ha dit com si l'hagués decepcionat.

Ella per a mí no significa res, una professora que percert a mí no em fa classes. Simplement em limito a saludar-la pel passadís si la trobo i prou.

Jo per a ella suposo que tampoc, però em veuria bon nano, i ... l'he decepecionat, em valorava més positiu del que jo li he demostrat ser.

Questió de valors.

Sempre passa amb altres afers, farà una setmana, em va venir la meva millor amiga, Laura, a casa fer un videomuntatge, que ella pobreta no en sap... (o no en vol saber..) i la noia estava engoixada, i se'm va posar a plorar. D'una banda entenia perquè ho feia, però de l'altre jo no ho sabia -ni tampoc ho sé- valorar de la mateixa manera que ella, i ...

Tot és relatiu..

Molts cops el meu amic, el senyor independentista, m'explica coses, i jo no li donc la importancia que es mereixen... perquè simplement no les valoro tal i com ell les valora. (Aprofito per demanar-te disculpes noi!)

El segon cas, es el de la noia que avui fa anys:

L'he anat a felicitar en persona, i... a part del com estàs etc etc.. m'ha començat a explicar el que em va explicar fa 2 dies quan vam quedar per anar plegats a un concert del conservatori.

Ella, no s'enrecorda del que vam parlar aquell dia, no li és important.

Evidentment, jo recordo també el que m'interessa recordar, i recordo la conversa que vam tenir, perquè per a mí, va ser important.

Per a ella, no.

That's all:

Una questió de valors...

Tenim una missió

Jo i l'altre part de mí té una missió en comú que tracta de perdre pes.

Va per mí, tot el que faci, és evident que va per a mí.

Si em suicido, sóc jo el que mor, no el veí. Si caus, la trompada va per a tú, no per el del cantó. És cert, però que si el del cantó cau, i et fa caure a tú, la seva trompada va pels dos, i és una putada allò que de tan en quant s'escolta per la ràdio-televisió-mitjans escrits, de: Un accident de 1 vehicle que en un revolt s'ha sortit, el conductor anava begut i ha sortit il·lès però l'acompanyant ha perdut la vida.

Quan escolto aquests tipus de noticies, tinc un sentiment de ràbia pel que mor i no tenia cap tipus de culpa, però amb la ment freda, també penso que la culpa és de l'altre pel fet de pujar al cotxe -per exemple- sabent que el conductor va begut...

En fi, el que jo faig sobre el meu físic, va per a mí, i per a ningú més.

O això es el que em pensava. 

Arriba un punt en el qual et planteges de donar un parell de passos en endevant amb una persona -encara que sàpigues que no faràs ni mig pas que ja t'hauran dit que no- però el fet de pensar-ho... doncs si som sincers: evidentment ho penses! Qui no ho fa?

I en aquestes reflexions, te n'adones de que el teu físic importa. Bastant. Ja que tú t'hauras d'empassar el físic de l'altre, però esque l'altre haurà d'empassar-se el teu. Evidentment jo estic superdisposat a empassar-me el físic d'aquella persona de molt bon veure, però resulta que tú no tant, i per l'altre persona potser no està disposat a fer-ho.

La vida 'en parella', o el fet d'estar una mica més lligat que la simple amistat amb una persona, implica certes coses que s'han d'acceptar l'un de l'altre.

SORPRESA!!

Aquí entra en joc tot, lo emocional, lo 'psíquic' i el físic esclar!

Jo, no em fixo en el físic, però puc dir que de fet, el que li falla a la noia, és la cara. I el cos, doncs és normal, ni molt bé, ni molt malament. Però m'agrada el seu somriure, els seus ulls... simplement m'agrada.

M'agrada la seva manera de fer, les seves maneres... Si l'agafes al complet, te la quedes de per vida. O si més no... es el que més val de tot el que t'envolta de moment.

Per a mí, el més important és la persona. Però si a sobre li fots un cos bonic, unes companyies agradables, etc etc... fa que t'hi vulguis llençar.

Però, per a mí llençar-se no és clavar-li un petó. Significaria, fer-li despertar en ella ganes de que me'l clavés ella a mí el petó.

Vaig aconseguir fa molt i molt poc, una escapada amb ella a la capital de província, tot sigui dit, per a veure un concert d'una amiga nostra. La cosa va anar bastant senzilleta... ens vam explicar els mutus plans del cap de setmana, i en els seus plans hi havia aquest concert, i doncs m'hi vaig interessar, ella em va dir que hi anés, i jo em vaig agafar a les seves paraules. Vaig manegar-m'ho per tal de que hi anéssim amb tren, i crear un espai de la jornada on estiguessim sols.

Va ser rar, ens explicavem coses del dia a dia, sobretot del seu dia a dia. Jo l'escoltava, i es que les seves paraules... ;-)

El concert fantàstic! Va ser una passada!! A més m'hi vaig trobar altra gent que conec... osigui que va ser molt positiu. No només va ser una escapada amb ella.

Objectiu aconseguit; tenir un temps per poder mantenir una conversa cara a cara, no per un xat.

Neutre, ni positiu, ni negatiu...! El que m'ha fet molta gràcia han estat les reaccions d'aquest fet.

I esque aquesta noia, té un germà que és amic meu. I avui mateix aquest ha estat una mica diferent amb mí, si més no això es el que he notat jo... Sense motiu, em va publicar al meu perfil del CaraLlibre una frase que em va fer molta gràcia:

'Perdre pes, tenir fama, guanyar diners.'

M'ho puc pendre com un manual de 'Com construir-me la bona vida a partir d'aquest moment'.

I esque és com si el seu germà em donés la formula per tenir més possibilitats d'aconseguir el que vull aconseguir. Aquests dies hi he estat pensant un xic més de lo normal, i no només per a la noia, si no per a mí i les futures noies que vindrán -o no-.

Avui l'he vist, com cada dia per aquests mesos, i al acabar una classe, m'ha vingut per darrere i m'ha abraçat... així, perquè si. Llavors ha fet que li expliqui coses sobre com va anar amb la seva germana ahir -evidentment amb preguntes indirectes, però que en la seva contestació havia de parlar sobre el tema..- i ha estat una mica violent. Si més no, així es com jo m'ho he pres... violent potser no, però se'm feia molt estrany.

Hi he pensat durant uns instants, i finalment he arribat a la conclusió de que em donava una espècie de 'fes el que vulguis eeh! a mi més indiferent', ja que ell evidentment no interfereix en la vida de la seva germana i no n'ha de fer res... La veritat, es que l'escena m'ha agradat i tot.

Doncs bé, la germaneta... continua igual... sense fer res en especial, i crec que les meves intencions es veuen una mica de lluny, i la noia em parla. Com t'ho prens això?

Simplement no m'ho prenc, no vull arribar a cap conclusió d'aquesta manera, m'agraden molt les coses clares, perquè llavors passa el que no t'agrada que passi: CONFUSIONS.


'Perdre pes, tenir fama, guanyar diners.'


Aquest tiu és subnormal -diria el meu millor amic-.

Penso que tot va per a mí, i per als altres, en aquest món no hi visc tot sol, he de donar bona imatge... i això fa 17 anys que m'esta costant.

Es hora de posar-hi remei... no?

Principalment vull aclarir...

Vull aclarir que el títol d'aquest blog, no és res més que una frase que vaig pronunciar un dia, d'una manera totalment irònica... Diuen que la vida és pura ironia, no?

També diuen que la vida és un joc... i donat que és un joc, jugarem a viure no?

I esque no ens n'adonem... però som genis en miniatura! I només triomfa qui se n'adona del que és i del que val....