La noia dels meus somnis, per definr-la d'alguna manera, ahir va anar a la discoteca... per primer cop.
S'ha liat amb 'un' tal i com m'ha afirmat fara poc mes d'una hora.
Parlavem pel xat, quan m'ho ha dit. Sabia que aixo algun moment o altre havia de passar. No m'ha fet mal. Pensava que quan arribes aquest moment, m'emocionaria. No ha estat així. És més, tenia curiositat per com havia anat... qui havia estat... Encara no ho sé, ha hagut de marxar.
Avui he dinat amb el meu millor amic... fa 18 anys que ens coneixem, és el primer cop que faig un àpat a casa seu. Ha estat interessant.
He arreglat el problema dels accents.
La questió es que vull parlar sobre l'amor, o el que crec que és l'amor, donat que no en soc un expert.
Si vingués la noia dels meus somnis i em digués: T'estimo. Vols sortir amb mí?
M'ho pensaria moltíssim abans de acceptar. O potser diria que sí, però despres em menjaria el cap amb PROs i CONTRAs.
Tinc por, no d'estimar, si no de ser ferit. Es per aquest motiu el qual no m'atreveixo a estimar a algú. El que faig és obsessionar-me o encapritxar-me, o no sé com dir-ho.
Autoestima, sembla que en tingui... però la veritat, no és pas així. No m'agradaria fer-me un petó a mí. Perquè a una altre persona si? Perquè ella voldria fer-me un petó? Jo a ella cap problema, però ella a mí? Es complicat. El meu problema té dos solucions: arreglar-ho o acceptar-ho.
Acceptar-ho és una derrota.
Arreglar-ho és un triomf.
No vull que em facin mal, no vull estimar. Ella és una noia com cal, i molt maca... no hi tinc res a fer. El que si que puc fer es desitjar des del fons del meu cor i amb totes les meves forces, que no li facin mal, perquè no s'ho mereix.
És divertit. Però com dic... no m'ha fet mal el fet de saber que s'ha liat amb un noi.
